És un dels molins més importants de la zona, documentat ja l'any 1452. Les seves característiques arquitectòniques ens traslladen també al segle XV, moment en què aquesta tipologia de construccions era habitual. En aquest període, els Omellons pertanyien als dominis del Monestir de Poblet, i es troben semblances amb alguns altres molins de la Conca de Barberà, fet que ens podria indicar (tot i que no està demostrat) que els seus constructors fossin del monestir o del seu entorn. Les marques de picapedrer (poc habituals en els molins de la zona) podrien reforçar la idea que fou alçat per gent de fora del territori. Les restes d’aquest edifici demostren que fou un dels molins més importants de la Vall de la Coma. Consta de dos cossos: l’edifici del molí i un altre posterior. El molí destaca per murs de grans carreus de pedra treballada en filades horitzontals, indicant la seva antigor. Destaca també un portal adovellat de mig punt, amb marques de picapedrer, principalment creus. L’interior del molí està cobert per una volta de canó amb carreus compactes i polits. Actualment, només es conserva un fragment d’una mola, tot i que podria haver-ne tingut dues. L’altre edifici, amb murs de pedra menys treballada, era l’habitatge del moliner a la planta superior i el magatzem a la inferior. La bassa, que no es conserva, estava ubicada on es troba el camí actual, on hi ha una séquia folrada amb pedra que podria haver subministrat aigua a la bassa.
LLocs d'nterès
De planta rectangular, està construït amb blocs de pedra ben treballada, tant a la base com a les lloses inclinades cap a l'interior del safareig. Aquestes lloses servien per posar-hi la roba i poder-la estovar amb el picador i el sabó. Està dividit en dos espais: el primer, més gran, era on es rentava la roba habitualment i era el més usat; el segon, més petit, estava destinat a rentar la roba dels malalts. L'aigua arribava al safareig per una canal de pedra que encara es conserva, i que provenia de la zona del pont nou. Es buidava per un desguàs ubicat a la cantonada encarada al pont vell, probablement a través d'una petita comporta que s'alçava. Construït a inicis dels anys 30 del segle XX, fou utilitzat fins a la total implementació de les rentadores domèstiques al darrer quart del mateix segle.
Aquesta infraestructura està ubicada a l'accés original del nucli dels Omellons. Malgrat que aquest pont és d'inicis del segle XX, probablement en aquest indret hi havien existit altres ponts més antics que, després de diverses torrentades, van haver de ser substituïts. S'estructura en un tauler per on circulen els vianants i els vehicles, recolzat en vuit blocs rectangulars. Cada un d'ells disposa de senzills tallamars per a disminuir la resistència del corrent del riu. Tot i la seva senzillesa, presenta alguns elements arquitectònics interessants, com l'escut dels Omellons, amb la data de 1918. L'altre pont, construït a inicis del segle XXI, substituí un pont de l'any 1932, de bonica estètica, amb petits arcs de mig punt i un ull central amb arc rebaixat de grans dimensions.
Carreró que surt de la plaça de l’església, i on destacada principalment Cal Ribes. Aquest edifici és cabdal per a la història local, ja que, juntament amb una casa adossada a migdia, formava l'antic castell dels Omellons, convertit en habitatge familiar al segle XVIII. L'edifici original, de planta poligonal, ha estat reformat a partir de 1995. Manté elements de l'antiga fortificació, com la façana principal carreuada, la porta adovellada i l'ampit de la finestra de la primera planta, així com el vestíbul interior amb una ampla arcada apuntada. Situat en una zona de fort desnivell, presenta diverses plantes i galeries per sota de la rasant del carrer. Als anys 20, s'hi va afegir una casa entre mitgeres a migdia, aportant claror. A la part més baixa de l'edifici vell hi ha la presó del castell, amb una cambra espaiosa i volta apuntada. L'edifici principal consta de planta baixa, primer pis, golfes i soterrani. A la planta baixa hi ha estances antigues, com l'estable, el molí d'oli i el celler. La primera planta conserva el mosaic del paviment i l'estucat de les parets del 1931.
Situat en un carrer en pendent, aquest edifici del segle XVIII presenta dues façanes: la principal, estreta, a la part baixa i fent angle amb el carrer, i la lateral, ampla, confrontant el carrer. La façana principal, feta de pedra ben carreuada, té una porta amb llinda monolítica i un escut erosionat, on s'intueix un medalló ovalat amb relleus envoltat de tarja i cintes. En un carreu cantoner del segon pis, hi ha una fornícula amb un relleu desgastat de la Mare de Déu, el Nen Jesús i un àngel als peus. La façana lateral mostra pedra treballada als marcs de les obertures, amb la resta de la superfície de pedra irregular arrebossada i pintada. Destaca una finestra del primer pis amb una llinda d'arc conopial, que suggereix una major antiguitat.
Un dels altres racons interessants que ens regala el nucli antic dels Omellons és l'accés per un pas cobert des de la plaça de l’Església, que possiblement en origen era un dels accessos a la vila closa. Aquest pas està format per dos arcs de mig punt amb impostes, entre els quals hi ha l'embigat de fusta de la casa ubicada sobre del portal. A l’altre costat del portal, el carrer no té sortida, i dona a diverses cases amb obertures amb brancals i llindes de pedra ben treballada, que reflecteixen l'antiga arquitectura del poble.
Cabana de volta amb una cisterna per emmagatzemar aigua, envoltada de camps d'olivers. Construïda fa més de 100 anys per oferir resguard al pagès i l'animal enfront les inclemències del temps, conserva l'essència de la tècnica constructiva amb pedra poc treballada en filades horitzontals. Destaca l'arc exterior amb carreus més ben treballats, que continua a l'interior amb una volta de canó que cobreix tota la superfície de la cabana. El portal d'accés, amb grans brancals i llinda de pedra, li dona certa grandesa. Recolzada sobre el terreny per la façana posterior, presenta un estrep lateral a l'esquerra per millorar l'estabilitat. La cisterna al costat servia per disposar d'aigua, principalment per a l'animal.
Aquest singular conjunt està format per una petita balma murada i un aljub. La balma, utilitzada molts segles abans que les restes actuals de finals del segle XIX, té un mur de pedra seca que tanca l'espai, creant un refugi similar a una cabana però de dimensions més grans i amb menys esforç constructiu. L'interior es divideix en dues parts: una per al pagès i l'altra per a l'animal. Encara es poden veure diversos prestatges on es guardaven estris. Posteriorment, es va construir l'aljub per emmagatzemar aigua de pluja, assegurant-ne la disponibilitat en èpoques de sequera. De planta circular, aquesta construcció de pedra seca té una coberta de falsa cúpula, amb 1,20 metres de diàmetre i 2,06 metres de fondària. L'accés, orientat cap a la balma, presenta una obertura rectangular amb llinda plana. Aquest conjunt destaca per la seva funcionalitat i la seva adaptació al medi, oferint un testimoni de la vida rural d'antany.
Aquesta cabana de volta és un clar exemple de l'encaix d'aquesta tipologia de construccions en el medi. Exceptuant la façana posterior, tota l'estructura està construïda dins l'orografia, aprofitant així que totes les parets es recolzin sobre el terreny, millorant-ne la solidesa dels murs. La façana d'ingrés està construïda amb pedra poc treballada, de dimensions diverses, disposades en filades horitzontals. Destaca la part exterior de la volta, amb carreus més treballats i de dimensions similars. El portal d'accés no té brancals definits i presenta una llinda formada per un tronc. Davant de la façana principal, es pot apreciar l’espai que forma una antiga era, amb la pallissa a l’altre extrem d’aquesta.
Aquesta construcció de pedra seca es recolza en el terreny, com es pot observar a les parets laterals i posteriors, i disposa de dos estreps laterals per reforçar-ne l'estabilitat. Els murs estan fets amb pedra poc treballada, col·locada en filades horitzontals. La façana d'ingrés destaca per la part exterior de la volta, amb carreus més treballats i de dimensions similars. El portal d'accés no té brancals definits i presenta una llinda formada per un tronc. La coberta està plena de vegetació de l’entorn, fent-la passar desapercebuda. A l’interior es pot veure la volta, lleugerament apuntada, que domina tota la construcció. Un dels laterals té una menjadora i un petit armariet. Les cabanes de volta, vinculades al cultiu de l'olivera, es van començar a construir a finals del segle XVIII. Van tenir un "boom" entre mitjans del segle XIX i principis del segle XX, amb més de mil cabanes només a la comarca de les Garrigues. La seva funció era proporcionar aixopluc al pagès i al seu animal de càrrega. Des de 2018, la tècnica de la pedra seca és patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO.
Cabana de volta de grans dimensions, que presenta la particularitat de no tenir façana d’ingrés, i per tant es troba totalment oberta a l’exterior, mostrant la majestuosa volta de canó del seu interior. Els murs estan construïts amb pedra poc treballada, de dimensions diverses, disposades en filades horitzontals. Destaca la part exterior de la volta, amb carreus més treballats i de dimensions similars. A l’interior, es pot observar en un lateral la menjadora, així com un petit armariet. Cal destacar els grans blocs de pedra que es troben a la part inferior, on es recolza l’arrencada de la volta.
L’Aljub Construcció de pedra seca utilitzada per emmagatzemar aigua de pluja. A diferència de les basses, els aljubs estan completament tancats amb una coberta de falsa cúpula. El procés constructiu començava excavant un clot circular de 2 metres de profunditat i diàmetre. Les parets inferiors de la cavitat estaven arrebossades per evitar la caiguda de materials que podrien contaminar l'aigua. Després es construïen les parets circulars amb pedra mitjana ben tallada, aproximant les filades horitzontals fins a formar la falsa cúpula, amb anelles de pedra de radi decreixent fins a tancar-la. L'accés interior és rectangular, amb una llosa de llinda que suporta part de l'estructura. Es desconeix la data exacta de construcció, però probablement és de la segona meitat del segle XIX. A la zona dels Omellons, la majoria dels aljubs tenen falsa cúpula, indicant la possible existència d'un equip de mestres constructors especialitzats en aquesta tècnica.